El Rat Penat segons Joaquim Pijoan

Arribem a Mascanada, una petita vall del terme municipal de la vila ganxona, o d'un llogarret perdut en aquest nordest ibèric, com li agrada de dir al nostre Rat Penat, motiu de la visita. Eixut de cara i de pell colrada pel sol, o per la lluna, pell d'home de mar, i ens rep acollidor, encara que sigui a última hora d'una tarda freda d'hivern, amb el seu secretari particular, un ca bellugadís que respon al nom de Freud. I és que el reialme del Rat Penat és la nit. De parla vigorosa i franca, submergit en el seu món particular, un món fet d'una poètica visual molt personal, surreal i viscuda, parida en una ebullició constant de la ment, un pensament que no descansa i destil.la tota una imago mundi que està per damunt de patums polítiques, ideologies caduques, àdhuc divinitats espúries. Passem a les sales del museu, un arbre condensa aquesta ebullició mental que tant veu en el diner que mou món i afanys dels homes el més gran mal, com es sent orgullós d'haver recuperat tants estris de la història que neix amb la revolució industrial i mor, avui, perquè Ganxònia només vegeta, i ja no té l'efervescència industrial i cultural de finals del segle XIX. No no parlarem més de la gàbia d'or mentre els mussols savis determinen què ens convé i que ens perjudica, en un inacabable exercici de miopia congènita. I passem a la sala marinera, les reproduccions de barques i embarcacions ben diverses, tot treballat fins a l'últim detall, minuciós, fregant la perfecció, milers d'hores de dedicació exhaustiva. Homenatge als mestres d'aixa locals i a un temps perdut per sempre. I que el Rat Penat de Mascanada ha fet reviure a escala reduïda per a la història local, cas que els mussols locals es dignin fixar-se en la història, cosa de moment improbable, tan atrafegats estan pulint les seves ideologies respectives. Dintre d'un orinal que penja del sostre un despertador marca una hora permanent, estàtica, muda. I això?, pregunta el diletant: És l'hora d'anar a la merda. Més clar l'aigua. No hi ha cap posat intel.lectualoide, d'aquests que gasta la caterva urbana, ni el primfilament de la poesia visual brossiana, que tant deleix els nostres gurus artístics, els qui dicten què és i què no és poesia. El Rat Penat ens fa una demostració dels seus ginys, ara ja som al seu taller, del mecanisme d'un motor de vapor en miniatura, el seu casc per fer quilòmetres amb la bicicleta galàctica. I ens toca la vall del riu vermell amb l'harmònica mentre en Freud hi posa udolant la lletra pertinent. S'ha fet fosc, sortim al pati i el silenci de la nit ens dicta una melodia a la qual les nostres oïdes urbanes són insensibles. Només el Rat Penat, ara ja plenament inserit en els seus dominis nocturns, en copsa l'harmonia. És el reialme de la nit. El seu reialme. El món personal i intransferible del nostre Rat Penat de mirada escrutadora i ales d'una sedosa i dúctil volada. Va pensiero sull'alli dorate...

Joaquim Pijoan-Catalan Artist