Tot parlant de cultura

Avui, aquesta nit que ve prenyada de matinada, vull fer un petit comentari a manera d’agraïment, a totes aquelles persones que al llarg dels darrers mesos del passat estiu van voler fer una visita al Museu Ratpenat, la qual cosa la considero i la destil.lo al mateix temps, malgrat que sigui per treure´n la fermesa del que tot plegat pretén, i no és res més que la col.lecció en si va valguent la pena. També i a la vegada, em sento intranquil per aquelles altres persones que no en pogueren gaudir-ne, puig que es trobaren en el seu moment amb la dificultat de poder formar un grup per així poder-los-hi obrir les portes, i quan aquest nombre de persones ha estat i amb escreix més gran que les primeres. Més que tot foren estrangers que vingueren a passar les vacances a Sant Feliu tot cercant la nostra cultura. Entre d’elles i de més a menys foren: anglesos, francesos, danesos, italians i russos entre d’altres. La raó és ben senzilla, el que no sé és si tothom ho sap, però sí que ho he explicat altres vegades, i és que el museu o col.lecció ara per ara és orfe de cap ajut per mantenir-se sol. A la vegada que no pretén cap guany, sí que el voldria mantenir obert els dies que calgués i amb els seus corresponents horaris, a manera de que tothom pogués fer la seva visita. Donades aquestes circumstàncies, al Ratpenat li dóna per reflexionar, pensant amb la pobresa que venem de façana enfora i més que tot a l’ extranger visitant d’una ciutat o un país que pretenem ser; la qual cosa ni l’entenc ni l’hi veig la cua.

I per afegir-hi la darrera cullerada, puig que de tot plegat se’n podria parlar llarga estona, dir-vos solsament -i és una manera de pensar pròpia-, que a un país li calen bons fonaments per a poder aguantar-se, i que a bona part d’ells hi podríem fer cabre molta cultura, per així fer-los més forts.  Això és bo, i molt malament anirem si els que ens governen no ho consideren d’aquesta manera. I per treure una mica d’agror a aquestes darreres ratlles o manera de pensar, i per tal de que m’entengueu millor, us vull explicar un parell de fets que molt sovintejen, per no dir sempre, i que són els següents:

Quan algun col.legi o escola ens fa una visita, el cap de setmana següent els nens ens porten els pares, i això, senyors, quelcom vol dir. La resposta no pot ser més planera. O no n´han tingut prou o bé han considerat que els seus pares, i que en aquestes edats per a ells són els seus herois, tampoc s’ho podien deixar perdre.

El que més recomforta i és per tenir molt en compte, és que durant el temps que pot durar la visita els nens són els qui els hi fan de guia, explicant-los-hi tota mena de detalls. I no s’ha de ser molt lúcid ni anar més lluny per a copsar l’interès que hi posaren quan, pocs dies abans, ells feren la seva visita. I torno a dir: Això dóna per pensar. L’altre cas que us explico tot seguit, i que per a mi és una riquesa, em vinguera donat pel museu i una manera de fer i de pensar, a la qual mai voldré posar-hi mesura, i és com segueix: Era un dels dies del passat estiu, quan, amb un grup de persones molt joves ja haviem fet la visita, i a manera d’anar fent les darreres explicacions, just abans d’acomiadar-nos, ens trobàrem asseguts. Jo copsava quelcom que no  podia imaginar; percebia les seves mirades dolces, potser la seva indecisió, tal vegada “vergonya?”. Va ser un moment que no podia pas dexifrar-lo, fins que, en un darrer instant, s’aixecà una nena i amb la seva veu petita i millor mirada em digué:

-Ratpenat, que puc fer-te una abraçada?.

Aquella nena trencara el gel i després tots plegats ens abraçàrem. I quan, un cop hagueren marxat i en el meu repòs i silenci, vaig voler reviure aquell instant que en aquell moment, per a mi, fou màgic i tendre, i no tinguera més remei que eixugar-me els ulls humits, per tanta felicitat i tendresa viscuda.

Pensem que avui dia, i de la manera que estan les coses, aquest fet hauria de fer reflexionar a qui correspongui per tal de sospesar el que de vegades més costa, i és molt difícil per tant, en quant a la mainada, separar-los de l’ordinador. Crec que tampoc han de deixar-lo, puig que formarà part d’un seu futur, però pensem que a mesura que la tècnica va avançant, s’esdevé tot més fàcil. Per tant, i és l’opinió pròpia, tot plegat empra aquest delicat temps de ser infant per empobrir o aprimar uns cervells joves, predisposats per a fer-hi quebre moltes més coses. Per altra banda, la generació que ve tot seguit de playstations, mòbils inesgotables i quatre coses més, els hi fan de frontera per saber i poder abastar, un farcell d’altres coses que també els podrien ajudar a créixer. Penso que tot plegat, tan una cosa com l’altre i com a infants que encara són, se´ls hauria d’ajudar perquè, per  a tot plegat, trobessin el seu temps i mesura; sense oblidar fer-los jugar.

El Museu, i més que tot el Ratpenat, que per altra banda és tan mesell com la vida l’ha fet, (i de manera precària com ja he explicat) quan rep visites de persones joves, els explica que la vida es pot fer per molts i diferents camins, i que totes les persones no han de seguir per el mateix. Però bo serà, sigui quin sigui el camí, s’hi han de sentir còmodes. És ben sabut que moltes persones, bé ells o d’altres, no han sabut trobar-los-hi d’aquest camí el bon començament. Estan treballant en un ofici que mai serà el seu, el faran, sí, però... mai s’hi sentiran del tot bé. (Tal vegada perquè un dia, no trobaren aquella mà amiga perquè els ajudés quan eren joves, i de ben segur que era quan més ho necessitaven).

Un poble o nació s’ha d’esmerçar en cuidar i vigilar d’aquests infants el seu futur. I nosaltres hem de voler fer-ho -i no perdre aquest tren i quedar-nos a l’andana-  per ser-ne els seus guies, companys i mestres.

Sovint penso en tot el que estic escriguent i em pregunto si tothom ho fa bé. Ben sovint s’organitzen visites per a escolars que per a ells encara són fora de mida en quan al que se’ls hi vol ensenyar. Són Col.leccions- Museus els quals ningú pot negar-ne la seva importància, però, tal vegada per a ells encara no és el moment i per els quals temps tindran. Mentre tant, el veure-ho tot tan difícil i complicat, no entendre-hi res o poca cosa,  els aburreix i els rellisca. Hem de tenir seny i saber pensar un xic com ells i per a ells. Tal vegada, dissortadament, massa aviat hem oblidat nosaltres mateixos el temps en què fórem infants. Avui potser, moltes persones no se n’enrecorden. Creuen que perquè ja són grans no el necessiten, o bé el tenen perdut per sempre. Als infants és bo saber-los fer jugar, i si en aquell joc mentre tant aprenen, què més millor!. A la canalla, se’ls hi ha de fer la visita, -en el cas que em refereixo-, a mida petita. Deixar-los-hi sentir-se també un xic protagonistes. Ensenyar-los motius potser més senzills, al seu abast, i que puguin pensar que ells potser podrien saber fer-ho. Fer-los riure si cal. Ensenyar-los-hi com amb un tetrabrik, -que un cop usat no és més que una deixalla- i amb l’ajut d’unes tisores, es poden construïr un “anemómetre”. Amb tres closques de musclo i un tall de canya podem fer-nos un molí de vent, a la vegada que amb una llauna de sardines i poca cosa més podem confeccionar una guitarra o “guitarrot”. D’un tap d’una ampolla d’oli i un escuradents, una baldufa. I com això, un grapat de coses més, a la vegada que no haurem hagut de sortir ni de casa, i menys comprar-ho ni gastar-nos cap caler.

Per l’experiència que amb aquestes visites recullo, copso la predisposició que mostren en cercar un lloc o persones que els poguessin ensenyar. Els veig amb moltes ganes i que són les mateixes i bessones que tinc jo; però  ara per ara no puc fer-les servir, degut al que abans ja he explicat, i és quan ningú m’escolta o vol escoltar-me o bé, no em volen sentir i menys entendre. Però penso, que el poder despertar en les persones joves el que tal vegada tenen adormit o amagat, és bo. Ells estan i tenen el dret de que algú els ajudi a realitzar-se, sempre amb seny, mida i mesura; malgrat sigui havent-los ajudat a construïr una cosa ells mateixos, encara que sigui senzilla. Pot ser, potser, per a ells el seu començament. Si els que diem que ja som grans no ho veiem d’aquesta manera, res o poca cosa podrem fer per a separar-los dels mòbils i playstations... i que tot plegat no és més que un gran però pobre negoci, i que al final, també els pot aburrir.

Crec que ja n’he parlat de les persones les quals, per a la gent més jove, s’han esdevingut punts, puntals de referència i icones per el seu pròpi voler ser en la seva creixença. Això n’ha sigut per a mi part important de la meva, i la historieta que ve tot seguit en dóna fe i testimoni. Seré breu, puig que potser la cosa s’allarga massa. Diu com segueix:

Eren els meus anys més joves, malgrat que ja arrossegava un bon grapat d’il.lusions, d’aficions i projectes, però molt pocs o cap caler per assolir-los. Sortosament vaig tenir la sort de trobar-me, a l’ensems que ben conèixer, un bon amic, i que ho ha sigut avui en el record, sempre. Tenia molts més anys que jo, però sabera fer-se’ls a la mida petita – a la meva mida -. Ell fou qui em regalara les meves primeres aliquetes, que encara tinc i ben guardo, alhora que també les faig servir. I quan les agafo, sento la finesa del qui fou sempre el meu gran amic i referència: en Josep Mompó, i millor persona.

La vida ve plagada de moments: els bons, els altres no tant i també hi han els dolents. Els primers, -molt els estic visquent- són les estones emprades, guanyades, envoltat de la gent jove, ja sigui explicant-los-hi,  responguent-los tal vegada un grapat d’inquietuds i preguntes que afloren, perquè les tenen. Aquests són els moments que no hem de deixar endormiscar, ni menys deixar perdre. Així mateix, el moment s’esdevé màgic, i és quan trobes a les teves mans unes altres de més petites, per ensenyar-los-hi a agafar unes aliquetes, trencar un tall de rajola per poder fer, i en aquest cas, el seu primer trencadís. Per a mi és una follia que sé que la puc transmetre, que la he buscada i cuidada durant molts anys de son dissimulada, amagada, és igual. De no voler aclucar els ulls quan tal vegada més ho necessitava, però d’això, no en faig cap queixa. Ha estat sempre el meu camí, una il.lusió que de veritat és ben bonica, donar-la a qui avui és encara petit, i deixar-li una fita o una primera petja del que pot ser per a ell un bonic i llarg camí. Es sentirà viu i a mesura d’una seva creixença se’l farà més seu. Després... - i ho penso sovint, puig que és part del que porto dintre-, quan ja hauran passat més anys, -i ho farà més d’una vegada-, aquella persona ja adulta, recordarà aquella visita primera a on li agafaren les mans per ensenyar-li a tallar un tall de fusta o torçar un primer fil ferro.

Ja veieu com de tot plegat i més us podria seguir parlant, però, se’ns faria llarga tal vegada l’estona. Però abans de donar per tancat aquest relat o història, dir-vos que la Col.lecció té també moments que arrosseguen tristesa. Que costen d’empassar. I de soledat no païda. I és quan no l’entens, et sents arraconat. El teu voler, qui l’hauria d’escoltar no ho fa, i si tal vegada, si dissimuladament ho ha fet, o bé no hi ha entès res, o potser és massa gran per fer-ho. Per aquests darrers, la seva resposta és sempre la mateixa. Parlen d’un caràcter difícil, –que és el meu- així és com em classifiquen. I si això és el resum del que he escrit abans, i més que podria escriure, a mi ja m’està bé!. El que mai podran és, d’aquesta olla que bull, posar-hi la tapadora. Com he dit abans, sóc molt messell. El que m’agrada no em cansa. Fa molts anys que vaig saber trobar el començament del meu camí, i el segueixo, malgrat que també amb moltes sotragades; però amb fermesa i sortós, quan sé, que a la teva felicitat sempre hi has de posar la teva pròpia mesura i frontera. De ben segur que de fer-ho així, te n’ha de sobrar per a poder ser més lliure.

Bona, bella i ja vella nit. També, bona i jove matinada, puig que ja falta poc per poder-se despertar. Però abans d’anar a cercar el descans, amb l’ajut de la coixinera, vull deixar-vos, -puig que he parlat  de camins i persones tendres-, un meu pensament que ho és a l’ensems. El vaig fer una altra nit de ja fa més anys. Avui el recordo, encara l’entenc alhora que també el veig fràgil per a segons qui. El vaig escriure per la Marta i l’Eduard, i que junt amb la Mª Angela son els nostres fills. I diu com segueix:

                  

                                      El Carrer De La Nit.

Si passes pel Carrer de la Nit, siusplau, no facis fressa.

Tingues en compte a on poses els peus.

Pot ser que no siguin els teus, però tot plegat

pot estar plagat de somnis. Silencis que...

com la boira baixa,  regalimen d’un finestral.

Si no tens pressa i t’hi vols acostar ¡guaita!

i sentiràs tendresa.

Veuràs com la follia, abraça l’estimació

 per uns pensaments recordats i viscuts alhora.

Com la senzillesa s’aferra a la vida malgrat que...

tan sols sigui per fer-la més serena i planera.

I bo serà, que aquesta senzillesa,

sigui per a tu la millor manera

 per arribar a la teva llibertat.

La nit està plagada de carrers,

sols falta saber i poder trobar

 a on comença el camí per arribar-hi.

Si el trobes, després...

ben segur que serà el teu camí de la nit,

 de la teva llibertat.

¡Vigila que la vida no te’l trenqui!

Ratpenat

Octubre de 2012