Avui, aquesta nit que ve prenyada de matinada, vull fer un petit
comentari a manera d’agraïment, a totes aquelles persones que al llarg dels
darrers mesos del passat estiu van voler fer una visita al Museu Ratpenat, la
qual cosa la considero i la destil.lo al mateix temps, malgrat que sigui per
treure´n la fermesa del que tot plegat pretén, i no és res més que la
col.lecció en si va valguent la pena. També i a la vegada, em sento intranquil
per aquelles altres persones que no en pogueren gaudir-ne, puig que es trobaren
en el seu moment amb la dificultat de poder formar un grup per així
poder-los-hi obrir les portes, i quan aquest nombre de persones ha estat i amb
escreix més gran que les primeres. Més que tot foren estrangers que vingueren a
passar les vacances a Sant Feliu tot cercant la nostra cultura. Entre d’elles i
de més a menys foren: anglesos, francesos, danesos, italians i russos entre
d’altres. La raó és ben senzilla, el que no sé és si tothom ho sap, però sí que
ho he explicat altres vegades, i és que el museu o col.lecció ara per ara és
orfe de cap ajut per mantenir-se sol. A la vegada que no pretén cap guany, sí
que el voldria mantenir obert els dies que calgués i amb els seus corresponents
horaris, a manera de que tothom pogués fer la seva visita. Donades aquestes
circumstàncies, al Ratpenat li dóna per reflexionar, pensant amb la pobresa que
venem de façana enfora i més que tot a l’ extranger visitant d’una ciutat o un
país que pretenem ser; la qual cosa ni l’entenc ni l’hi veig la cua.
I per afegir-hi la darrera cullerada, puig que de tot plegat se’n
podria parlar llarga estona, dir-vos solsament -i és una manera de pensar
pròpia-, que a un país li calen bons fonaments per a poder aguantar-se, i que a
bona part d’ells hi podríem fer cabre molta cultura, per així fer-los més
forts. Això és bo, i molt malament
anirem si els que ens governen no ho consideren d’aquesta manera. I per treure
una mica d’agror a aquestes darreres ratlles o manera de pensar, i per tal de
que m’entengueu millor, us vull explicar un parell de fets que molt sovintejen,
per no dir sempre, i que són els següents:
Quan algun col.legi o escola ens fa una visita, el cap de setmana
següent els nens ens porten els pares, i això, senyors, quelcom vol dir. La
resposta no pot ser més planera. O no n´han tingut prou o bé han considerat que
els seus pares, i que en aquestes edats per a ells són els seus herois, tampoc
s’ho podien deixar perdre.
El que més recomforta i és per tenir molt en compte, és que durant el
temps que pot durar la visita els nens són els qui els hi fan de guia,
explicant-los-hi tota mena de detalls. I no s’ha de ser molt lúcid ni anar més
lluny per a copsar l’interès que hi posaren quan, pocs dies abans, ells feren
la seva visita. I torno a dir: Això dóna per pensar. L’altre cas que us explico
tot seguit, i que per a mi és una riquesa, em vinguera donat pel museu i una
manera de fer i de pensar, a la qual mai voldré posar-hi mesura, i és com
segueix: Era un dels dies del passat estiu, quan, amb un grup de persones molt
joves ja haviem fet la visita, i a manera d’anar fent les darreres
explicacions, just abans d’acomiadar-nos, ens trobàrem asseguts. Jo copsava
quelcom que no podia imaginar; percebia
les seves mirades dolces, potser la seva indecisió, tal vegada “vergonya?”. Va
ser un moment que no podia pas dexifrar-lo, fins que, en un darrer instant,
s’aixecà una nena i amb la seva veu petita i millor mirada em digué:
-Ratpenat, que puc fer-te una abraçada?.
Aquella nena trencara el gel i després tots plegats ens abraçàrem. I
quan, un cop hagueren marxat i en el meu repòs i silenci, vaig voler reviure aquell
instant que en aquell moment, per a mi, fou màgic i tendre, i no tinguera més
remei que eixugar-me els ulls humits, per tanta felicitat i tendresa viscuda.
Pensem que avui dia, i de la manera que estan les coses, aquest fet hauria
de fer reflexionar a qui correspongui per tal de sospesar el que de vegades més
costa, i és molt difícil per tant, en quant a la mainada, separar-los de
l’ordinador. Crec que tampoc han de deixar-lo, puig que formarà part d’un seu
futur, però pensem que a mesura que la tècnica va avançant, s’esdevé tot més
fàcil. Per tant, i és l’opinió pròpia, tot plegat empra aquest delicat temps de
ser infant per empobrir o aprimar uns cervells joves, predisposats per a fer-hi
quebre moltes més coses. Per altra banda, la generació que ve tot seguit de
playstations, mòbils inesgotables i quatre coses més, els hi fan de frontera
per saber i poder abastar, un farcell d’altres coses que també els podrien
ajudar a créixer. Penso que tot plegat, tan una cosa com l’altre i com a
infants que encara són, se´ls hauria d’ajudar perquè, per a tot plegat, trobessin el seu temps i
mesura; sense oblidar fer-los jugar.
El Museu, i més que tot el Ratpenat, que per altra banda és tan mesell
com la vida l’ha fet, (i de manera precària com ja he explicat) quan rep
visites de persones joves, els explica que la vida es pot fer per molts i
diferents camins, i que totes les persones no han de seguir per el mateix. Però
bo serà, sigui quin sigui el camí, s’hi han de sentir còmodes. És ben sabut que
moltes persones, bé ells o d’altres, no han sabut trobar-los-hi d’aquest camí el
bon començament. Estan treballant en un ofici que mai serà el seu, el faran,
sí, però... mai s’hi sentiran del tot bé. (Tal vegada perquè un dia, no
trobaren aquella mà amiga perquè els ajudés quan eren joves, i de ben segur que
era quan més ho necessitaven).
Un poble o nació s’ha d’esmerçar en cuidar i vigilar d’aquests infants
el seu futur. I nosaltres hem de voler fer-ho -i no perdre aquest tren i
quedar-nos a l’andana- per ser-ne els
seus guies, companys i mestres.
Sovint penso en tot el que estic escriguent i em pregunto si tothom ho
fa bé. Ben sovint s’organitzen visites per a escolars que per a ells encara són
fora de mida en quan al que se’ls hi vol ensenyar. Són Col.leccions- Museus els
quals ningú pot negar-ne la seva importància, però, tal vegada per a ells
encara no és el moment i per els quals temps tindran. Mentre tant, el veure-ho
tot tan difícil i complicat, no entendre-hi res o poca cosa, els aburreix i els rellisca. Hem de tenir seny
i saber pensar un xic com ells i per a ells. Tal vegada, dissortadament, massa
aviat hem oblidat nosaltres mateixos el temps en què fórem infants. Avui potser,
moltes persones no se n’enrecorden. Creuen que perquè ja són grans no el
necessiten, o bé el tenen perdut per sempre. Als infants és bo saber-los fer
jugar, i si en aquell joc mentre tant aprenen, què més millor!. A la canalla,
se’ls hi ha de fer la visita, -en el cas que em refereixo-, a mida petita. Deixar-los-hi
sentir-se també un xic protagonistes. Ensenyar-los motius potser més senzills,
al seu abast, i que puguin pensar que ells potser podrien saber fer-ho. Fer-los
riure si cal. Ensenyar-los-hi com amb un tetrabrik, -que un cop usat no és més
que una deixalla- i amb l’ajut d’unes tisores, es poden construïr un “anemómetre”.
Amb tres closques de musclo i un tall de canya podem fer-nos un molí de vent, a
la vegada que amb una llauna de sardines i poca cosa més podem confeccionar una
guitarra o “guitarrot”. D’un tap d’una ampolla d’oli i un escuradents, una
baldufa. I com això, un grapat de coses més, a la vegada que no haurem hagut de
sortir ni de casa, i menys comprar-ho ni gastar-nos cap caler.
Per l’experiència que amb aquestes visites recullo, copso la
predisposició que mostren en cercar un lloc o persones que els poguessin
ensenyar. Els veig amb moltes ganes i que són les mateixes i bessones que tinc
jo; però ara per ara no puc fer-les
servir, degut al que abans ja he explicat, i és quan ningú m’escolta o vol
escoltar-me o bé, no em volen sentir i menys entendre. Però penso, que el poder
despertar en les persones joves el que tal vegada tenen adormit o amagat, és
bo. Ells estan i tenen el dret de que algú els ajudi a realitzar-se, sempre amb
seny, mida i mesura; malgrat sigui havent-los ajudat a construïr una cosa ells
mateixos, encara que sigui senzilla. Pot ser, potser, per a ells el seu
començament. Si els que diem que ja som grans no ho veiem d’aquesta manera, res
o poca cosa podrem fer per a separar-los dels mòbils i playstations... i que
tot plegat no és més que un gran però pobre negoci, i que al final, també els
pot aburrir.
Crec que ja n’he parlat de les persones les quals, per a la gent més
jove, s’han esdevingut punts, puntals de referència i icones per el seu pròpi
voler ser en la seva creixença. Això n’ha sigut per a mi part important de la
meva, i la historieta que ve tot seguit en dóna fe i testimoni. Seré breu, puig
que potser la cosa s’allarga massa. Diu com segueix:
Eren els meus anys més joves, malgrat que ja arrossegava un bon grapat
d’il.lusions, d’aficions i projectes, però molt pocs o cap caler per
assolir-los. Sortosament vaig tenir la sort de trobar-me, a l’ensems que ben
conèixer, un bon amic, i que ho ha sigut avui en el record, sempre. Tenia molts
més anys que jo, però sabera fer-se’ls a la mida petita – a la meva mida -. Ell
fou qui em regalara les meves primeres aliquetes, que encara tinc i ben guardo,
alhora que també les faig servir. I quan les agafo, sento la finesa del qui fou
sempre el meu gran amic i referència: en Josep Mompó, i millor persona.
La vida ve plagada de moments: els bons, els altres no tant i també hi
han els dolents. Els primers, -molt els estic visquent- són les estones
emprades, guanyades, envoltat de la gent jove, ja sigui explicant-los-hi, responguent-los tal vegada un grapat
d’inquietuds i preguntes que afloren, perquè les tenen. Aquests són els moments
que no hem de deixar endormiscar, ni menys deixar perdre. Així mateix, el
moment s’esdevé màgic, i és quan trobes a les teves mans unes altres de més
petites, per ensenyar-los-hi a agafar unes aliquetes, trencar un tall de rajola
per poder fer, i en aquest cas, el seu primer trencadís. Per a mi és una follia
que sé que la puc transmetre, que la he buscada i cuidada durant molts anys de
son dissimulada, amagada, és igual. De no voler aclucar els ulls quan tal
vegada més ho necessitava, però d’això, no en faig cap queixa. Ha estat sempre
el meu camí, una il.lusió que de veritat és ben bonica, donar-la a qui avui és
encara petit, i deixar-li una fita o una primera petja del que pot ser per a
ell un bonic i llarg camí. Es sentirà viu i a mesura d’una seva creixença se’l
farà més seu. Després... - i ho penso sovint, puig que és part del que porto
dintre-, quan ja hauran passat més anys, -i ho farà més d’una vegada-, aquella
persona ja adulta, recordarà aquella visita primera a on li agafaren les mans
per ensenyar-li a tallar un tall de fusta o torçar un primer fil ferro.
Ja veieu com de tot plegat i més us podria seguir parlant, però, se’ns
faria llarga tal vegada l’estona. Però abans de donar per tancat aquest relat o
història, dir-vos que la
Col.lecció té també moments que arrosseguen tristesa. Que
costen d’empassar. I de soledat no païda. I és quan no l’entens, et sents
arraconat. El teu voler, qui l’hauria d’escoltar no ho fa, i si tal vegada, si dissimuladament
ho ha fet, o bé no hi ha entès res, o potser és massa gran per fer-ho. Per
aquests darrers, la seva resposta és sempre la mateixa. Parlen d’un caràcter
difícil, –que és el meu- així és com em classifiquen. I si
això és el resum del que he escrit abans, i més que podria escriure, a mi ja
m’està bé!. El que mai podran és, d’aquesta olla que bull, posar-hi la
tapadora. Com he dit abans, sóc molt messell. El que m’agrada no em cansa. Fa molts anys que
vaig saber trobar el començament del meu camí, i el segueixo, malgrat que també
amb moltes sotragades; però amb fermesa i sortós, quan sé, que a la teva
felicitat sempre hi has de posar la teva pròpia mesura i frontera. De ben segur
que de fer-ho així, te n’ha de sobrar per a poder ser més lliure.
Bona, bella i ja vella nit. També, bona i jove matinada, puig que ja
falta poc per poder-se despertar. Però abans d’anar a cercar el descans, amb
l’ajut de la coixinera, vull deixar-vos, -puig que he parlat de camins i persones tendres-, un meu pensament
que ho és a l’ensems. El vaig fer una altra nit de ja fa més anys. Avui el
recordo, encara l’entenc alhora que també el veig fràgil per a segons qui. El vaig escriure per la Marta i l’Eduard, i que junt
amb la Mª Angela
son els nostres fills. I diu com segueix:
El
Carrer De La Nit.
Si passes pel Carrer de la Nit, siusplau, no facis fressa.
Tingues en compte a on poses els peus.
Pot ser que no siguin els teus, però tot plegat
pot estar plagat de somnis. Silencis que...
com la boira baixa, regalimen d’un finestral.
Si no tens pressa i t’hi vols acostar ¡guaita!
i sentiràs tendresa.
Veuràs com la follia, abraça l’estimació
per uns pensaments
recordats i viscuts alhora.
Com la senzillesa s’aferra a la vida malgrat que...
tan sols sigui per fer-la més serena i planera.
I bo serà, que aquesta senzillesa,
sigui per a tu la millor manera
per arribar a
la teva llibertat.
La nit està plagada de carrers,
sols falta saber i poder trobar
a on comença el
camí per arribar-hi.
Si el trobes, després...
ben segur que serà el teu camí de la nit,
de la teva llibertat.
¡Vigila que la vida no te’l trenqui!
Ratpenat
Octubre de 2012
