Record per un bon amic.

De nou la nit torna a ser el bressol de les meves hores quietes, moments sense temps mesura ni estalvi, a on el meu pensament pren, de la foscor, les seves ales màgiques i lleugeres , i com papallona de nit, volant, recull de cadascun dels meus records l’aroma, i que avui oloreja més si cal a pau i tendresa.

Avui voldria trencar el tel de l’oblit, a on reposen unes imatges silenciades pel pas dels anys, de totes aquelles persones, que amb el seu tarannà ens volgueren ensenyar, fer-nos entendre, que a la vida quasi tot val la pena; el que més i com ells, la seva senzillesa, la més clara i planera, la que no t’ha de costar si vols apropar-t’hi, i que tot plegat el seu record pot ben ajudar-te si és que vols seguir la seva estela.

Damunt la taula, en aquell raconet de taller on sempre m’hi deixo caure per escriure, avui també i de nou, hi volen les fades, i si acostes l’oïda al silenci de la nit, la seva foscor pot omplir-te l’ ànima, que a vegades arriba cansada, buida, abatuda... és igual, per unes hores mal viscudes i que si no fós per aquests moments, malament païdes. Avui la nit ve pautada pel record d’un bon amic i que ja fa temps que ens falta.

En Tinet fou sempre aquell llibre amic, senzill i a l’abast, obert i que mai tancava. La senya a on poguer preguntar qualsevol detall dels seus anys viscuts amb l’ofici donat per l’experiència de la mar i que, en el seu cas, era molt extens, doncs s’hi aplegava el port, pescadors, mestres d’aixa i més que tot, les nostres barques.

El seu món de la nit el gastà feinejant amb la Teranyina, (Pesca d’encerclament), després d’una jornada de treball en una fàbrica suro-tapera. Tot plegat testimoni d’uns temps que foren difícils per les necessitats de moltes famílies, i que en el pas dels anys, totes aquestes vicissituds s’hi sentia bé explicant-les, sempre amanides amb un somriure.

Per aquells anys, es donà el cas que molts propietaris de fàbriques de taps de suro eren també armadors de barques de pesca, d’entre ells els senyors: Tomàs Buscarons, en Payró i l’Alfred Mont.

No haig de fer cap esforç per recordar el que molt li agradava, i era venir a veure’m a on treballo. Realment per a ell aquell dia era festa! També férem junts algunes fires i exposicions de les quals en sortira guardonat, puig que la seva obra desprenia molta finesa, fruit d’unes mans destres, tal vegada ja cansades, però que sempre donaren més del que podien.

Malgrat que sembli carrincló, en aquest meu món de la nit, i com ja he dit de silencis i fades, tots aquests nostres moments viscuts hi són encara i els aprofito; veig aquell home valent davant la vida i que no sempre li donara la mà dreta, però que tampoc poguera amagar-li la seva afició, el seu somriure.

En Sebastià Pasqual i Rosselló, o simplement com ja he dit en Tia-net, fóu l’amic sense condicions; amb tot generós, planer i de bon aprendre. Les hores que ambdós ens poguerem regalar avui les recordo amb la mirada més dolça a la vegada que salobre, puig que en Tià fóu potser, tal vegada sempre, més que tot un home de la mar; maquetista excel.lent i per damunt de tot, i com a onada més alta, una gran persona.

En una de les moltíssimes xerrades que junts tinguerem li vaig explicar el que aleshores eren els apunts d’un bonic projecte, el de fer un museu que donés cabuda, i més que tot testimoni d’un passat ben nostre; més concretament el del món mariner, que l’estàvem desant en l’oblit i que tot plegat calia recuperar-lo.

Doncs bé, mai li vaig demanar res, malgrat que la seva manera generosa de pensar, embolicada amb moltíssima il.lusió pel projecte, fera que hi volgués ser-hi, i d’aquesta manera, fer quelcom, i és molt; donara per Sant Feliu, i sense cap condició, un parell d’embarcacions a petita escala: una per anar a pescar al bou, així com l’altra, que era un llagut encorredós. També uns apunts dibuixats de manera molt clara, com a persona que sap per allà a on navega, i que mostràven la manera com es feia ‘La pesca al bou’; i com a peces a tamany real tot l’equip complert del llum Petromax, format per un dipòsit, la manxa, el sistema de fixació i el mateix llum, que havia estat de la barca que un dia es va construïr per poder anar a pescar amb menys obligacions, (pesca d’esbarjo), dos rems, un bossell de tres ulls que podia haber estat d’una Barca de mitjana, o bé, d’un Llagut gran, així com diverses peces, entre elles una sàssola.

Crec que en Tià sentia el que feia, a la vegada que respirava tranquilitat, puig que sabia que aquella petita part del que havia estat la seva vida i que tant estimava, havia trobat un lloc a on desar-ho perquè un altre dia, altres persones, potser d’una altra manera ho poguéssin gaudir a la vegada que fer pal.lès un passat valent, el nostre, i que a poc a poc, se’ns va escorrint per l’escletxa del pas del temps, i que si ningú hi fa res, aquestes històries ben mossegades per l’oblit, altres generacions no podran gaudir-les.

Llargues estones poguerem parlar-ne, així li vaig explicar, així és com ho he anat fent i així és com avui es troba; tot ben conservat, restaurat i qui vulgui així ho pot veure.

Sempre m´ha quedat la recança que en Tianet no hagi pogut veure el museu tal i com avui es troba. D´haber-ho pogut fer veuria aquell raconet a on hi té, entre d’altres peces, aquelles dues embarcacions que es fan companyia amb moltes d’altres, colorejant un passat ganxó, el nostre, d’argentada escata; d’homes valents tots ells, i dintre les seves possibilitats, molt emprenedors.

Malgrat que avui sembli que a poca gent li importi massa, i deixant que el fort vent de l’oblit fagi caure d’aquest bonic arbre que fóra Sant Feliu, les seves darreres fulles, i dir-te que totes aquelles il.lusions que ens explicarem, avui, totes elles, es troben tombades en el sorral, tristes, malmeses per no poder arribar a tocar la Mar salada.

No trobo el recolzament de la gent que si realment volguéssin podrien i haurien d’ajudar-nos; per tant, aquest buit fa que el destí final d’aquest museu, que va ser pensat pel poble, sigui del tot incert, i té poques possibilitats en quan a quedar-se a Sant Feliu, però, sí que ho prometo, i arribat el moment és molt probable que si tot plegat ens rellisca de les mans, tampoc ha de caure a terra, bé que trobaré qui amb mim l’aculli, el mereixi, sàpiga fer-se’l seu i pugui ben gaudir-ne.

Naturalment tot sortirà ben documentat, de manera que en el pas dels anys, qui tingui el goig de contemplar-lo pugui trobar la ressenya d’aquella o aquelles persones que gastaren o guanyaren unes hores tal vegada a la son, per donar-los o fer-los-hi un món millor, més agradable i tendre.

Ara, avui, és la nit, i ben segur que no és el moment per entrar a parlar de polítiques barates i demagògiques ni ajuntaments, que sols serviria per embrutar, tombar aquesta nit nostre emmascarant un bonic retall que fóra ben viscut de les nostres vides.

I ara que hi sóc posat, tampoc voldria deixar en l’anonimat en Josep i en Joan, ambdós germans de’n Tianet, i que també, d’alguna manera, volgueren en el seu dia deixar la seva petxa en el museu fent donació de diferents peces.

En Josep donà un motor Pallarès 6 Hp construït a Palamós, que havia sigut de l’embarcació que ell mateix emprava en la pesca d’esbarjo. També un Petromax petit, una sàssola, varis palangres i peces diverses. Així mateix, un munt d’anècdotes explicades i viscudes alhora, de les quals, la que més encuriosit em va deixar va ser l’explicació d’un remei mariner que gairebé ho guaria tot; recepta del seu pare, aquest remei aleshores forani per Sant Feliu, arribà aquí de mans dels Caleros (pescadors de l’Atmetlla de Mar) i que s’instalaren sobretot a Palamós.

En Joan, m’obsequià amb un mirall per anar a fer urissos (garotes) i un parell de fitores.

A tots ells vagi la meva admiració, per a tota una família salada marinera, el seu grapat d’humanitat i senzillesa i que mai voldré oblidar. I és important dir i remarcar que aquestes aportacions foren fetes amb tota la il.lusió per haber trobat un lloc ( St. Feliu) on ben desar-ho.

Rat-Penat.

Principis de 2010.

El Rat Penat segons Joaquim Pijoan

Arribem a Mascanada, una petita vall del terme municipal de la vila ganxona, o d'un llogarret perdut en aquest nordest ibèric, com li agrada de dir al nostre Rat Penat, motiu de la visita. Eixut de cara i de pell colrada pel sol, o per la lluna, pell d'home de mar, i ens rep acollidor, encara que sigui a última hora d'una tarda freda d'hivern, amb el seu secretari particular, un ca bellugadís que respon al nom de Freud. I és que el reialme del Rat Penat és la nit. De parla vigorosa i franca, submergit en el seu món particular, un món fet d'una poètica visual molt personal, surreal i viscuda, parida en una ebullició constant de la ment, un pensament que no descansa i destil.la tota una imago mundi que està per damunt de patums polítiques, ideologies caduques, àdhuc divinitats espúries. Passem a les sales del museu, un arbre condensa aquesta ebullició mental que tant veu en el diner que mou món i afanys dels homes el més gran mal, com es sent orgullós d'haver recuperat tants estris de la història que neix amb la revolució industrial i mor, avui, perquè Ganxònia només vegeta, i ja no té l'efervescència industrial i cultural de finals del segle XIX. No no parlarem més de la gàbia d'or mentre els mussols savis determinen què ens convé i que ens perjudica, en un inacabable exercici de miopia congènita. I passem a la sala marinera, les reproduccions de barques i embarcacions ben diverses, tot treballat fins a l'últim detall, minuciós, fregant la perfecció, milers d'hores de dedicació exhaustiva. Homenatge als mestres d'aixa locals i a un temps perdut per sempre. I que el Rat Penat de Mascanada ha fet reviure a escala reduïda per a la història local, cas que els mussols locals es dignin fixar-se en la història, cosa de moment improbable, tan atrafegats estan pulint les seves ideologies respectives. Dintre d'un orinal que penja del sostre un despertador marca una hora permanent, estàtica, muda. I això?, pregunta el diletant: És l'hora d'anar a la merda. Més clar l'aigua. No hi ha cap posat intel.lectualoide, d'aquests que gasta la caterva urbana, ni el primfilament de la poesia visual brossiana, que tant deleix els nostres gurus artístics, els qui dicten què és i què no és poesia. El Rat Penat ens fa una demostració dels seus ginys, ara ja som al seu taller, del mecanisme d'un motor de vapor en miniatura, el seu casc per fer quilòmetres amb la bicicleta galàctica. I ens toca la vall del riu vermell amb l'harmònica mentre en Freud hi posa udolant la lletra pertinent. S'ha fet fosc, sortim al pati i el silenci de la nit ens dicta una melodia a la qual les nostres oïdes urbanes són insensibles. Només el Rat Penat, ara ja plenament inserit en els seus dominis nocturns, en copsa l'harmonia. És el reialme de la nit. El seu reialme. El món personal i intransferible del nostre Rat Penat de mirada escrutadora i ales d'una sedosa i dúctil volada. Va pensiero sull'alli dorate...

Joaquim Pijoan-Catalan Artist

Un retall d’història i un pensament afegit

Avui i ja en moments propers a la seva finalització es troba en el taller de la col•lecció Rat Penat a Mascanada la maqueta d'una embarcació que ha d'afegir-se a les ja existents, així com donar fe d'un retall d'història del que ha estat el tarannà i la vida marinera del poble de Sant Feliu de Guíxols, i en aquest cas dels anys 50.

D’entrada, i malgrat que de relliscada, puig que en podria parlar més extensament, vull fer-vos una petita ressenya. En definitiva, es tracta de la reproducció a petita escala de la que en podríem dir que fou la primera barca que de manera seriosa i formal s’emprava per portar a barquejar tots aquells primers turistes que gairebé vingueren a estrenar Costa Brava.

Aquesta embarcació fou bastida pel mestre d’aixa Ramon Gay en la drassana que tenia i té al carrer Sant Isidre, i quines mides i en el transcurs de relativament poc temps li foren modificades, donant-li més eslora, sempre degudes i ajustades a les seves necessitats com era la seguretat en quant a la navegació, així com millorar la qualitat i comoditat del viatger.


La seva vida útil va acabar-la a l’altra companyia, també de Sant Feliu, a la qual va ser venuda, Cruceros Costa Brava, i que l’emprà per a viatges de curta durada com donava fe la pissarra que portava muntada sobre el pont on s’hi podia llegir “Servicio de playas para bañistas Sant Pol - S’Agaró – La Conca”.

Quan en principi en Ramon Gay va fer-la donava servei fent el trajecte Sant Feliu – Tossa – Sant Feliu. Aquesta embarcació, com ja he dit, va tenir diferents mides, però mai sobrepassaren els deu metres d’eslora, així com el nombre de places que mai no va ser superior a les 42.


Aquest retall del que ha estat la nostra història no és més que una molt petita part de totes, i n’hi ha un munt, que sempre i en aquest cas Sant Feliu de Guíxols els hi ha girat l’esquena, deixant que l’oblit les faci ben seves, i no deixa de ser curiós, a la vegada que estrany, i és la meva opinió que sembla que ens hem o volem oblidar d’uns orígens, els nostres, sempre lligats molt estretament amb la mar i amb la riquesa, la cultura que no deixa de ser saviesa i que tot plegat comporta, i que avui per avui a les persones que els hauria de preocupar tanquen els ulls o si no passen per l’altra vorera, tal vegada per no trobar-se amb algú que els fes nosa, que dintre de les seves possibilitats vol posar aquell petit granet de sorra perquè tot això no s’acabi perdent i no volen entendre que això comporta molt sacrifici, estalvi, voluntat per guanyar hores a la son, i una estimació per una ciutat com Sant Feliu que certament, estimar-la prou que costa.



Sigui com sigui, molt em dol, i amb l’ànima ressentida, vull recordar-vos aquella frase tant repetida, i no sempre escoltada, que parla d’una gàbia d’or plena de mussols, malgrat que tots no ho siguin, i si amb això ofenc algú prou que ho sento, però és el meu pensament i avui per avui i malgrat tot, encara pot aixecar el vol i dintre les possibilitats que comporta el viure, el no dir mentides pot fer-nos sentir més lliures.


Rat Penat 2009

Obertura de la col•lecció del 25 de desembre de 2009 al 2 de gener del 2010, en horari de matins 11h. a 13h.

La col•lecció Rat Penat, juntament amb la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Sant Feliu de Guíxols i davant l’interès mostrat per gran nombre de persones per poder visitar-la, ja no tant sols de la nostra ciutat, hem acordat portar a terme l’obertura de l’esmentada col•lecció els dies que van del 25 de desembre de 2009 al 2 de gener del 2010, en horari de matins 11h. a 13h.

En aquestes visites que seran guiades us podreu endinsar en un món mariner, el dels nostres avis mitjançant la contemplació de gran quantitat de maquetes, barques i vaixells que en la seva majoria han format part d’un nostre passat i que correspon a un bon tros de costa i que engloba Palamós, Sant Feliu i Tossa, entre d’altres. Així mateix podreu entendre com podia haver estat el dia a dia d’una família de pescadors tot visitant la cuina – menjador que a tamany real compta la mateixa col•lecció i que reflecteix austeritat, senzillesa i autenticitat, i no deixa d’encuriosir a qui ja l’ha visitada.

Així mateix es podrà mostrar i fer un petit repàs a un passat industrial, i més concretament el que fa referència a la força motriu que provinent del que foren els motors de vapor i que serviren per impulsar tota mena de màquines, locomotores de tren, vaixells, etc. Aquestes maquetes totes elles tenen el seu funcionament real i si es dóna el cas i ho permet el temps de visita se’n podrà posar en funcionament alguna.

Com ja molta gent sap, la col•lecció mostra un grapat d’escultura feta amb la tècnica del trencadís, així com un gran número de poemes visuals entre d’altres curiositats, i que tot plegat fa que sigui una bona cullerada per passar una bona estona, per tant us hi esperem!!!

A ser possible agrairíem que confirméssiu la vostra visita. Podeu demanar més informació al Tel. 665 422 830.


Rat Penat
Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols

Activitats Educatives

La Cuina-Menjador d'una Casa de Pescadors

Avui voldria acostar-vos un xic en el què és aquest món petit i bonic, i que estem fent crèixer dintre del què és la Col.lecció Rat-Penat de Mascanada.

Degut a la quantitat de material del què disposem, ens hem vist obligats a fer una petita ampliació en quant al local, habilitant el garatge del cotxe i reconvertint-lo amb el què podria ser una cuina-menjador d’una casa de pescadors, i que podria haber estat ben bé del mateix poble, Sant Feliu de Guíxols.

En la seva construcció he emprat un bon tant per cent de materials procedents del desguàs, malgrat que molt concrets en quan a sentiments, ja que tots ells han vingut i format part del què ha estat el meu viure. He volgut fer renèixer l’olor, l’escalfor, vivències i records que amb el pas del temps s’han anat amuntegant en el meu dintre, ja sigui de qualsevol biga o maó, i la veritat és que ara que ja està acabat, tot això s’hi respira.

D’altra banda, fer ús dels materials que avui es llencen, m’ha ajudat en quan al pressupost del que disposo i que possiblement, de no haber-ho fet d’aquesta manera no s’hagués pogut portar a terme tan aviat, puig que, fins al dia d’avui, no he rebut ajut de cap mena.





No deixa de ser curiós per al visitant quan faci la visita, poder-li explicar, a l’ensems que ho podrà palpar i viure, com dintre d’una cuina hi podia haber hagut un pou per treure aigua, també una manera que avui pot semblar-nos precària, de poder tenir una mica d’aigua per a rentar els plats mitjançant un petit dipòsit amb aixeta. Com es podia cuinar fent ús d’una petita llar de foc, o bé amb els fogons que cremaven carbó, així com la carbonera adossada més a prop, (més endavant, i ja en temps més recents, i en quan a la manera de cuinar, es fera mitjançant diferents formes, com és el cas de gas ciutat, benzina, o també petroli).

En quan a l’enllumenat, se’n podia fer ús de diferents maneres que també hi són representades: la llàntia, espelmes, carbur, o bé el petromax. I quan de tot això, en podem explicar el seu funcionament, que en el cas del llum de carbur, o bé del petromax, no deixen de ser ben curiosos, sobretot per a les persones més joves, que avui dia, per encendre un llum tan sols els cal prèmer un interruptor.

En un raconet s’hi troba tal vegada, i perquè en quedi constància, puig que moltes vegades amb el pas dels anys tot s’esborra, una molt petita –no sé si està ben dit-, capella, doncs és com una obertura enfonsada dintre un mur de pedra i de manera molt senzilla, a on tenir desada aquella imatge, i unes flors, a manera de recurs a on, amb humilitat i molt coratge, moltes vegades la muller del pescador pregava tot demanant respecte per la vida del pescador, home i pare a la vegada, que dintre del mar feinejava quan, una fosca nit i el mal temps sobrepasaba la seva pròpia valentia.
També s’hi podrà flairar aquella finura, el regust de la dona del pescador, treballadora abnegada i quasi sempre de la seva austeritat conformada, que molt sovint la seva felicitat la trobava sargint uns pantalons esparracats, o fent una jupa perquè donés un xic d’escalfor a un cos molt cansat, arreserant-t’el de la salabró del vent humit i fred d’una llarga nit tancada.





Com ja he dit, aquesta mancança de medis, i en quan a les famílies marineres d’aquells anys, feren que la dona del pescador fóra el puntal, arjau i timó de tota la família.


Es donava ben sovint el cas que aquella dona, del no res podia fer-ne un miracle, i és el cas en què, moltes vegades, els homes arribaven a casa amb no res, per no dir amb les mans buides.

El seu jornal eren quatre peixos malmesos, rebutjats o mastegats per la pròpia xarxa. També, moltes vegades i degut al mal temps, no haber pogut anar a llevar com tocava. Doncs bé, vet-ho aquí el miracle! L’olla, la cassola al foc, potser quatre patates, un xic de ceba, tomata, i uns quans alls! I aquest saber fer d’aquella dona bé podria portar un plat calent a taula.

Ja sé que tal vegada m’estic embolicant molt, quan tan sols us volia parlar d’una cuina, però penso que no ha estat malament fer un petit repàs a la història, encara que tan sols sigui per fer-vos pensar, o recapacitar, ja no tan sols amb els homes pescadors, i sí també amb totes aquelles dones que en foren quasi sempre la seva mà dreta i puntal, i que, tal vegada sovint, les tenim en l’oblit. De la dona del pescador, ben bé que se’n podria parlar més en quan a les tasques per elles realitzades, malgrat que avui només n’hagi fet un petit repàs.

Ja tornant al començament de tota aquesta història, assabentar-vos que la Col.lecció Rat-Penat té previst obrir-la aquest estiu, i que serà quan es podran rebre visites en dies i hores que ja s’assabentaran. Esperem que per tot això un dia us hi sapigueu perdre-hi, creiem que tot plegat val molt la pena i nosaltres bé que us hi esperem.

Rat-Penat-Març de 2009